Letras
del creador, o faedor (recordem que fer és crear), en diem déu. però déu és un marcatge religiós, un accent posat a posta pels mateixos que han afegit a sa una ena i una te per convertir salut en santedat, i els mateixos que, per atemorir, prohibeixen expressar-lo en va i en minúscula. en realitat déu és la deu: la font; la boca o orifici per on es vessa el creador. per tant, déu no és el creador sinó tan sols la seva part femenina i l’instrument que li permet engendrar: la font; l’orifici o vulva per on es vessa i manifesta el seu contingut, que no és altre que l’univers, l’únic vers
si volem conèixer el creador, per tant, el que hem de fer és mirar l’univers: aquesta estructura múltiple que va de l’u a l’infinit i és regida per una sola llei, que l’unifica i ordena. la paraula usada pels grecs per expressar ordre —l’ordre universal— és kosmos. en conseqüència, i des que tot ordre és regit per una llei, i llei i ordre es corresponen, kosmos és també la llei; sí: la llei segons la qual s’ha fet l’univers. vist així, Cosmos no és altre que el creador: el cos que s’ha vessat, que s’ha versat, en l’únic vers
i des que s’ha versat i eternament es versa, Cosmos és, per damunt de tot i abans que res, poeta (no en va poietes [poieteç] —del grec poieo [poieo], que significa fer— vol dir faedor, creador, i també, per extensió, autor), i la creació tota és el seu vers únic, inacabat, per molt que incommensurable; d’un abast impossible
perquè sí. perquè el vers de Cosmos —l’únic únic vers— sempre estarà un grau per damunt qualsevol altre vers, sigui quina sigui la seva magnitud, i en serà autor. per definició: perquè Cosmos és —el volem—autor de tot, i tot no té volta de full. tot és tot, t’ho miris per on t’ho miris. per tant, l’univers, és únic... però divers. una unitat composta de diversitat i regida per l’etena diversió: un poema simfònic els extrems del qual són l’u i l’infinit.
segons el relat de Cronos, primer Cosmos va vessar l’únic vers, després l’únic vers va vessar Gaia i finalment Gaia ens va vessar a nosaltres: això que de forma tan políticament incorrecta i tan nefastament intoxicats pel virus d’un masclisme secular, en diem home, quan l’expressió correcta fora humus —sí, l’humus, la terra fèrtil, la substància de Gaia, que és la nostra (recordeu: pulvis eris et in pulvis reverteris), aquest humus al qual es refereix l’adjectiu humanus i que tan sàviament ens identifica com el que som: éssers humans eixits de la Terra, tant amb minúscula com amb majúscula—
nosaltres —podem afirmar sense por, després d’asseverar que l’únic vers és vicevers i tant pot ser llegit en una direcció com en la contrària— apareixem en un punt indeterminat del poema (hom diria que vers el final, per molt que el vers continua) i llegim a re-vers. És a dir, al revés: del darrer versicle vers el primer; de la creació plena vers el seu controvertit origen (origen que el Hubble, la nostra ullera còsmica de vista cansada, està buscant desesperadament… en l’esperança d’arribar a l’instant crucial en què els llavis de Cosmos es desclogueren per generar la primera vibració, el primer so, el primer mot, el verb BIG BANG.