Letras
- Vaja unes alzines.
- No són alzines això.
- Ah, doncs uns pollancres.
- No són pollancres.
- Doncs què són?
- Són oms. No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina!
El jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, un Iphone 7 d’un Iphone 8, un PC d’un Mac. Ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i a formar part del record. Com un Spectrum, o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res. Ni el seu nom. I amb un genèric, l’humilien. No destrien pomeres de pereres, cireres, alzines ni oms. Només diuen “arbres”. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una merla, un pinsà o un sebel·lí. Només diuen “ocells”. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.
En canvi, la gent gran sap destriar si és ordi o civada a les tres setmanes de néixer el sembrat, quan tot just és una fulla. Saben si és una carbassera o una melonera el que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per la vida, per sobreviure. Diuen “un cotxe” sigui quina sigui la paraula o marca que dugui al darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a l’altre.
Les paraules diuen qui som, com vivim, què valorem i què menyspreem. Expliquen el nostre món i la nostra esquizofrènia. Ens expliquen a nosaltres. I si canviem de paraules canviem de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia. I els forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidem els mots, quan moren els mots moren els conceptes. I llavors, la vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà. Com moren els pobles si moren les paraules. És la paraula l’ànima d’un poble.