Que jo volia un ocell
no va ser mai
cap secret.
M'agradava veure'ls
amb les ales esteses
com si ens beneïssin
en passar-nos per sobre.
Veia les ales
com un tresor exposat
i el tresor deia
"-Pren-me! Pren-me!".
I jo volia un ocell.
Un dia, van passar
tots els ocells del món
per damunt del meu cap
(Es va fer una nit intermitent,
com la del foc).
Tothom aixecava les mans,
feia "-Ohhh!"
El dia dels ocells, en digueren.
I jo, que volia un ocell,
no en vaig veure cap,
aquell dia.
En canvi, vaig veure una noia.
La noia tenia un ocell!
L'ocell no em va mirar,
però la noia, sí.
I els meus desitjos d'ocell
van batre les ales.
Arrencaren a volar.
Ompliren el cel intermitent.
La noia digué "-Se te'n van!",
i el seu ocell aprofità l'instant,
com haurien de fer tots els ocells,
i escapà a volar
d'una manera preciosa.
Vam quedar aturats,
l'un davant de l'altre
i sense dir ni piu.